La medicina tradicional és també considerada com un sistema complex conformat per elements com a coneixements, tradicions, pràctiques i creences, els quals s'estructuren organitzadament a través dels seus propis agents coneixedors (especialistes terapeutes, llevadores, promotors, sobadors).

Aquests tenen un mètode propi de diagnòstic i tractament; així com recursos terapèutics propis, els quals són reconeguts com les plantes medicinals.

Més específicament, la medicina tradicional indígena comprèn aquelles pràctiques mèdiques que han tingut el seu origen abans del període de la Colònia, als espais socials i geogràfics de les comunitats indígenes; així com un sorgiment en processos on la metodologia terapèutica es basa en la història, la cosmovisió i la identitat cultural indígena.

Això fa èmfasi en la característica d'arrelament a una tradició cultural, permetent que es pugui parlar de diferents medicines tradicionals d'acord amb la comunitat i la zona geogràfica on es practiqui.

L'estreta relació salut-naturalesa es pot entendre a través de l'exercici de la medicina tradicional dels sistemes de coneixement xamànic, que involucra el sanejament i la legalització territorial, l'ordenament i l'aprofitament dels recursos.

En ser concertats aquests aspectes en un maneig d'àrees protegides i territoris indígenes, també s'evidencia la relació salut-territori.

Així mateix, aquesta relació es materialitza a través de les plantes medicinals que corresponen a espècies vegetals amb principis actius que tenen propietats terapèutiques comprovades empíricament o científicament.

Aquestes produeixen metabòlits secundaris útils per a la solució de problemes específics de salut a l'home; reflectint-se així, lefecte de la naturalesa en la química i biologia requerida per a aquest procés.

Els metges tradicionals tenen un coneixement ampli d'aquesta relació i de la importància d'aquestes plantes, no només per al camp biomèdic (diagnòstic, curació o prevenció de malalties) sinó també per a l'ordenament territorial i cultural dels grups ètnics.

Això fa referència al fet que moltes plantes medicinals fan part de la història de la comunitat i els seus amos reals poden ser esperits que es troben en un altre món (al qual només poden accedir els xamans) o éssers immortals que mai van ser humans; per tant, el seu ús dependrà de la negociació que faci el xaman amb aquests éssers i del permís que li sigui atorgat, aquest ús de les plantes va més enllà del pràctic ja que implica recordar i memorar les seves històries, així com desvetllar el seu origen. A causa d'això, la història mítica de la planta és clau per al seu ús, ja que dóna compte de les raons per les quals són emprades per la comunitat.

La concepció de medicina tradicional Tikuna3 de Macedònia s'enfoca a les actuacions adequades o inadequades de la persona, ja que aquestes influeixen directament sobre la seva salut o malaltia. D'aquesta manera, la cura rau més en el canvi dels comportaments que moralment no són acceptats per la comunitat que en el tractament físic del cos.

Amb base en aquesta percepció, més enllà d'una dimensió biològica, es pot parlar de la relació de les malalties amb la moral concebuda a la comunitat que es justifica amb la conformació d'un cos cultural. No obstant això, aquesta relació no és legitimada per la medicina tradicional, i per tant, la forma de tractar la malaltia no serà similar, ja que no encaixa amb la validesa del coneixement.

En aquest Resguard hi ha un maneig de les plantes medicinals, sota la forma de “medicina casolana”, on s'elimina el xamanisme, curanderisme o una altra forma de ritu pagà que vagi en contravia amb la fe evangèlica manejada a la comunitat.

Dins de les plantes medicinals amb major ús cultural a Macedònia es troben el Yarumo (Cecròpia sciadophylla), el Carambolo (Averrhoa carambola) i la Uña de Gato (Uncaria tomentosa), les quals són emprades pels indígenes a través d'un coneixement que està lligat a la relació de cada individu amb el individu amb el individu.

El coneixement tradicional indígena pot ser entès com un sistema acumulatiu de coneixements no formals, resultat de lobservació empírica i la transmissió oral dexperiència que passen duna generació a una altra. En aquest sentit, el coneixement sobre l'ús medicinal de les plantes de Yarumo, Carambolo i Uña de Gato dins de la comunitat s'hauria de presentar per la transmissió dels avis als més joves.

Es va trobar en el grup de les persones amb més edat un predomini del coneixement de l'ús de les plantes medicinals, especialment sobre la Uña de Gato i el Yarumo (82% per a les dues plantes). Contràriament a això, al grup de persones joves es va evidenciar que la majoria no sabia els possibles usos medicinals de la Uña de Gato (67%). Al grup etari de 43-60 anys tots els individus tenien coneixements sobre algun ús medicinal del Yarumo

En indagar sobre les fonts de coneixement per a cadascuna de les plantes, es va trobar que la família, especialment els avis, segueix tenint un rol significant en la transmissió del saber a través de la tradició oral i les activitats quotidianes.

No obstant, la incidència de la mare va ser baixa tant al Carambolo com al Yarumo, i nul·la a la Uña de Gato. És probable que el difícil accés a aquesta última al Resguard, per escassetat i les grans distàncies que cal recórrer per obtenir-la, ha fet que es privilegiï l'ús d'altres plantes medicinals de fàcil accés

Per tant, el coneixement sobre l'ús de la Uña de Gato s'ha restringit més cap als avis sabedors, que han tingut contacte amb persones externes a la comunitat i de les quals han adquirit part del seu saber. Aquest tipus es coneix com a “coneixement distribuït” perquè no és compartit per tota la comunitat, però sí que se sap qui la posseeix i s'hi recorre

Els resultats a les tres plantes evidencien la influència de les fonts d'informació fora del Resguard, nacionals i estrangeres als grups etaris dels extrems (joves i ancians); per tant, les relacions interètniques que es donen amb altres comunitats indígenes i amb la cultura occidental incideixen de manera constant en el procés d'aprenentatge tradicional dins de Macedònia.

Tot i això des de la dècada dels 70, l'OMS parla de la necessitat d'integrar fàrmacs tradicionals a la nostra medicina occidental, sobretot per raons culturals i econòmiques ja que el 80% de la població mundial no té accés a la medicina occidental i recorre així a la medicina tradicional.

En aquesta localització exòtica trobem una variadíssima flora amb la qual s'elaboren la majoria dels fàrmacs que fem servir avui dia. Empreses farmacèutiques tan conegudes com Bayer extreuen la primera matèria d'aquesta zona per elaborar productes. Tractarem sobre aquests mètodes tradicionals, tècniques que passen de pare a fill, d'una generació a una altra. Una sèrie de mètodes que encara que al nostre parer poden ser rudimentaris o pissarres, són 100% naturals i efectius.

JENGIBRE: aquest és un tubercle de sabor fort i exòtic que normalment utilitzem per aromatitzar els nostres plats, ja siguin dolços, amanides, salses, etc., però si ens centrem en els seus beneficis mèdics, el gingebre s'usa en aquesta cultura com a analgèsic/antiinflamatori, a més d'acabar amb les nàusees, gràcies a la nàusees, gràcies a la nàusees, gràcies a la nàusees. S'elabora una mena de te de gingebre, deixant reposar el tubercle en aigua bullent per uns minuts. Si s'ingereix, acaba amb dolors i nàusees. Si s'apliquen draps calents humitejats amb aquest remei en una zona inflamada, desapareixen la inflor i el dolor.

A la nostra cultura, alguns esportistes afegeixen gingebre als seus batuts proteics i antioxidants en processos de recuperació de lesions.

TELA D'ARANYA : La teranyina s'usa als pobles indígenes com a coagulant. En produir-se una ferida o un tall, s'aplica un tros d'aquesta substància resistent i enganxosa sobre la zona de sagnat, coagulant la sang i accelerant el procés de cicatrització. La tela en concret s'extreu de la vídua negra, una de les aranyes més exòtiques i verinoses del món. S'ha demostrat que la fibroïna (proteïna estructural) present a la tela de l'aràcnid és l'encarregada de fer la funció mèdica. Científics de la universitat de Califòrnia han aconseguit aïllar la seqüència genètica necessària per a la síntesi de fibroïna per produir-la a nivell comercial i elaborar medicaments.

LA CHIRIMOIA : aquesta fruita procedeix del continent americà, i el seu nom significa ¨llavors fredes¨, ja que germina a elevades altituds.

Va començar a cultivar-se a Europa amb la conquesta d'Amèrica, i d'aquí va ser portada a Orient pels exploradors espanyols. Té una infinitat de propietats beneficioses per a la salut: reforça la memòria, redueix l'estrès diari, es digereix amb facilitat a causa de la quantitat d'enzims hidrolítics que conté, a més de vitamina C, proteïnes, sucres, fòsfor, antioxidants, etc. No obstant, aquesta fruita és de gran ajuda durant el part, una propietat sorprenent. Les llavors de la xirimoia es posen a bullir amb una mica d'aigua i es dóna a les dones indígenes just abans del part i durant aquest, per tal d'afanyar-lo. Actua com les prostaglandines, contraient el teixit muscular llis de l'úter durant el part. A més, va quedar demostrat l'efecte citotòxic de les llavors de xirimoia, prevenint el càncer de coll uterí, càncer de mama i leucèmia. Això els va portar al premi Nobel de Medicina Abeefe Brystol Meyers a un grup d'estudiants el 2007. En definitiva, un autèntic superheroi amb propietats anticancerígenes, antioxidants, laxants, etc.

Aquests són només uns quants exemples de l'extensíssima medicina tradicional de la cultura indígena, la qual ens pot semblar estranya i poc comuna. No obstant això, queda demostrada la seva efectivitat, no només pels estudis duts a terme en diferents universitats, sinó perquè s'utilitzen des de fa milers d'anys i els seus components químics s'usen per fabricar els nostres fàrmacs tan apreciats.

Els pobles amazònics estan desenvolupant estratègies de contenció a través de la seva medicina tradicional amb una posada en servei variada de plantes preventives dirigides a reforçar el sistema immunològic relatiu a l'aparell respiratori.

Una d'aquestes respostes que ha sorgit a l'Amazònia peruana, i que es podria veure dins aquest conjunt de tradicions casolanes per atenuar l'agressivitat d'un problema respiratori és la creació del valent “Comando matico”. Al marge de ser una resposta irònica al famós Comando Covid, a Pucallpa s'ha unit un grup de joves per suplir un buit i el seu objectiu és proporcionar plantes medicinals als llogarets en quarantena confrontants a les ciutats, especialment a les famílies que ja presenten simptomatologia de desordres respiratoris. Ells tenen la seva àrea d'intervenció als districtes de Yarinacocha, Manantay i Callería i per l'impacte que ha tingut aquesta iniciativa s'està replicant, en altres localitats com la Província de Pare Abad, als pobles a la vora del riu Aguaytia

Aquesta iniciativa, del “Comando matico”, no sorgeix d'un espontani i improvisat afany humanitari sinó prové d'una pràctica mil·lenària, els components de la qual són la saviesa ancestral i la solidaritat, tots dos formen part de les estratègies fonamentals que han permès sobreviure als pobles originaris, durant tota la seva història, especialment des de la presència estat la causa de les múltiples pandèmies que han delmat la seva població. Aquesta pràctica té un ritu central des d'on s'organitza la medicina tradicional i l'espiritualitat indígena amazònica. El seu nom és força conegut, probablement molt més que al mateix Perú, en altres continents i es diu, “La cerimònia de l'ayahuasca”. Aquí hi ha una síntesi del seu procediment.

La cerimònia de l'ayahuasca

Quan el capvespre del tròpic ha cedit tots els seus encants a la nit i el mantell fosc s'ha estès des de les ombres dels arbres fins al paratge més descampat, penetrant fins i tot en les mirades dels animals que aguaiten al bosc, la taula està disposada per a la cerimònia de l'ayahuasca.

El centre de la cerimònia és una beguda que s'obté de la planta mestra anomenada ayahuasca i la seva companya la xacuruna. Hi habiten els esperits majors de les plantes del bosc. Els participants prenen aquest líquid de color marró fosc, textura espessa, sabor dolç-amarg i olor d'ofrena vegetal en una dosi precisa que el mestre conductor serveix a cadascú. Prèviament, l'home medicina, conversant amb el convocat, ha fet una primera mirada en el seu pacient i li ha prescrit una rigorosa dieta, d'aquesta manera sap quina és la mesura justa de la “presa”, perquè una vegada ingerit el beuratge el condueixi pas a pas a l'escala, de vegades inhòspita, de la seva ànima.

La dieta prèvia ha fet que els cossos tinguin una bona disposició per rebre la planta mestra. Al cap de poc temps, després de fer la presa, quan les cuques de llum puntegen la foscor amb la seva espurna de foc i els grinyols dels grills esquincen els murmuris oblongs de la selva, els cossos alleugerits es relaxen i senten un lleu refredament. S'inicia, doncs, la comunió entre els assistents, que sense deixar de ser ells mateixos són també el grup.

L'exercici d'interiorització a què t'introdueix la presa de la substància cerimonial s'inicia amb una sèrie d'associacions, records, projeccions, preocupacions i tot aquest remenat anímic que moltes vegades ens oprimeix. Després arriben les primeres visions en forma d'una complexa geometria de línies fosforescents i zigzaguejants que produeixen un vertigen de moviment accelerat.

Després es dóna pas al moment en què s'experimenta la condició fragmentària a què ens obliguen els règims de la vida quotidiana. És el moment de la fragmentació i de la “marejació”, el moment en què s'expulsa el mal. Aquí el cos busca desprendre's dels excedents físics i anímics, de les tensions i les pors que es materialitzen en forma de fluids intestinals i en la tensió excessiva dels músculs i tendons disgregats en fragments irreconciliables. Vénen llavors les arcades que t'obliguen a expulsar de manera física i anímica, de vegades de manera brusca i incòmode tot allò que impedeix la calma i el vol simbòlic que el participant de la cerimònia està a punt d'emprendre. És la part on les plantes mestres netegen l'organisme de tot allò que ha lligat de mans el moviment lliure i harmònic dels cossos en unitat amb les ànimes.

Després de la batalla, el cos recupera la seva calor i entra a l'etapa de les visions. Ment i emoció emprenen un recorregut biogràfic on apareixen en forma d'imatges els records més inquietants que ens han marcat la vida. Imatge rere imatge es revisa de manera accelerada la trajectòria personal en contraposició amb la quietud i la letargia dels òrgans, músculs i ossos que reposen estesos a la maloca. Durant aquest moment de la cerimònia, el mestre curandero, metge tradicional, home medicina, entona els cants sagrats anomenats ikaros. Cançons eternes que de pares a fills, generació a generació, a través de l'estímul de les plantes medicinals, s'han transmès entre les cultures amazòniques mil·lenàries. Cada poble ha conservat aquest llegat, adaptant-lo als sons de la seva llengua ia la mitologia del seu llinatge com un cant que condensa els insondables sons de la selva. La disposició de les imatges es pot donar de manera ordenada en seqüències o de manera caòtica en imatges fantàstiques. El mestre, premunit d'un ós rentador i atent a l'efecte de les visions, monitoreja el pacient amb un ikaro individual i amb boniques bombollades de fum del tabac, que a aquestes alçades de la cerimònia se suma, amb el seu esperit protector, a aquest moment de trobada i d'unificació.

Els ikaros són melodies repetitives i penetrants que el mestre canta durant la cerimònia. Si la “marejació” arribés a un vertigen difícil de manejar, els ikaros ajudaran a passar la tempesta. Amb aquests cants, de modulacions agudes, suaus i delicades per moments, que s'alternen amb sons greus i marcials, el mestre renova a cada moment i durant tota la nit la connexió amb el grup i amb cadascun dels assistents. Aquests cants sagrats es fan obeint a una estructura d'inici, mig i final: un cant d'obertura, que alhora encapsula el grup en una capa protectora, després vénen una sèrie de cants de desenvolupament i finalment s'acaba amb un cant de tancament.

El missatge que transmet el cant final es coneix com a “arkano” i és una assegurança protectora en forma de melodia, que l'acòlit portarà fins a la següent cerimònia i, depenent del seu treball de seguiment interior, l'acompanyarà durant tota la vida.

És important ressaltar que la medicina tradicional indígena és un conjunt de coneixements, pràctiques i creences d'una cultura, que donen un sentit holístic al concepte de salut sota un domini físic, espiritual i ambiental.