Actualment, hi ha al voltant de 305 pobles indígenes al Brasil, que sumen al voltant de 900.000 persones, o el 0,4% de la població brasilera.

El govern ha reconegut 690 territoris per a la seva població indígena, que cobreixen al voltant del 13% de la massa terrestre del Brasil. Gairebé tota aquesta terra reservada (98,5%) es troba a l'Amazones.

Però encara que aproximadament la meitat de tots els indígenes brasilers viuen fora de l'Amazones, aquestes tribus només ocupen l'1,5% del total de la terra reservada per als indígenes al país.

Els pobles que habiten les sabanes i boscos atlàntics del sud, com els guaraníes i els kaingang, i l'interior sec del nord-est com els pataxo Hã Hã Hãe i Tupinambá, van ser dels primers a entrar en contacte amb els colons europeus quan van desembarcar a Brasil el 1500.

Tot i centenars d'anys de contacte amb la societat fronterera en expansió, en la majoria dels casos han mantingut feroçment el seu idioma i els costums davant del robatori massiu i la invasió contínua de les seves terres.

La tribu més nombrosa actualment són els guaranís, amb 51.000 habitants, però els queda molt poca terra. Durant els darrers 100 anys, gairebé tota la seva terra els ha estat robada i convertida en vastes i seques xarxes de ranxos ramaders, camps de soja i plantacions de canya de sucre. Moltes comunitats estan amuntegades en reserves superpoblades i altres viuen sota lones enquitranades al costat de les carreteres.

La gent amb el territori més gran són els 19.000 yanomami relativament aïllats, que ocupen 9,4 milions d'hectàrees al nord de l'Amazones, una àrea aproximadament de la mateixa mida que l'estat nord-americà d'Indiana i una mica més gran que Hongria.

El poble indígena amazònic més gran del Brasil són els Tikuna, que sumen 40.000.

Molts pobles amazònics són menys de 1.000. Els Akuntsu, per exemple, ara consten de només quatre persones, i els Awà només 450.

Els Awá són la tribu més amenaçada del món.

No contactat

Indígenes no contactats a l'Amazònia occidental brasilera.

El Brasil és la llar de més pobles aïllats que qualsevol altre lloc del planeta. Ara es creu que més de 100 grups viuen a l'Amazones.

Alguns sumen diversos centenars i viuen en àrees frontereres remotes a l'estat d'Acre i en territoris protegits com el Vale do Javari, a la frontera amb Perú. Altres són fragments dispersos, supervivents de tribus pràcticament aniquilades pels impactes de l'auge del cautxú i l'expansió de l'agricultura a l'últim segle. Molts, com els nòmades Kawahiva, que són unes poques desenes, estan fugint de fusters i ramaders que envaeixen les terres.

A mesura que augmenta la pressió per explotar les seves terres, tots els indígenes aïllats són extremadament vulnerables tant als atacs violents (que és comú) com a malalties generalitzades en altres llocs com la grip i el xarampió, que no tenen immunitat.

Mitjans de vida

La majoria de les comunitats viuen enterament dels boscos, llençols i rius mitjançant una barreja de caça, recol·lecció i pesca. Conreen plantes per a l'alimentació i la medicina i les utilitzen per construir cases i fer objectes quotidians.

Als horts es conreen cultius bàsics com la mandioca, la batata, el blat de moro, el banana i la pinya. Els animals com els pecaris, el tapir i els micos, i les aus com el paujil són caçats per obtenir carn.

Alguns pobles, com els matis, usen cerbatanes llargues amb dards enverinats per atrapar les seves preses. La majoria fa servir arcs i fletxes, i alguns també usen escopetes. Regularment es cullen nous, baies i fruites com l'açai i el presseguer i es gaudeix de la mel d'abella.

El peix, especialment a l'Amazones, és un aliment important. Molts indígenes usen verí per a peixos o timbó per atordir i pescar. Els enawene nawe, que no mengen carn vermella, són famosos per les elaborades preses de fusta anomenades waitiwina que construeixen al llarg de petits rius cada any per atrapar i fumar grans quantitats de peix. La seva cerimònia Yãkwa està vinculada a les preses de pesca i ha estat reconeguda com a part del patrimoni nacional del Brasil.

Un grapat de pobles, els awá, els maku al nord-oest i algunes tribus aïllades, són caçadors-recol·lectors nòmades. Viuen en petits grups familiars estesos i tenen poques possessions, cosa que els permet moure's ràpidament pel bosc. Poden erigir refugis a partir d'arbres joves i fulles de palmera només en poques hores.

Com tots els pobles indígenes, porten mapes mentals increïblement detallats de la terra i la seva topografia, la fauna i la flora, i els millors llocs de caça. Els awás de vegades cacen de nit amb torxes fetes amb la resina de l'arbre de maçaranduba.

El coneixement etnobotànic i el paper de la conservació

Els pobles indígenes tenen un coneixement incomparable de les plantes i els animals, i juguen un paper crucial en la conservació de la biodiversitat.

Segons estudis científics, les terres indígenes són "actualment la barrera més important per a la desforestació de l'Amazones".

En alguns estats com Maranhão, les últimes extensions de bosc que queden es troben només en territoris indígenes (els awá són un bon exemple d'això), i aquests estan sota una enorme pressió dels forasters.

El seu paper en la conservació de la rica biodiversitat del tancat (o llençols) i la selva amazònica és vital.

Els Yanomami cultiven 500 plantes per a aliments, medicines, construcció d'habitatges i altres necessitats. Usen nou espècies de plantes diferents només com a verí per a peixos. Els tukans reconeixen 137 varietats de mandioca.

Guaraná, la beguda gasosa de cua ubiqua al Brasil, era coneguda pels indis Satere Mawe molt abans que es comercialitzés. Tossien les llavors, les molien fins a convertir-les en una pols barrejada amb aigua i la bevien abans de sortir a caçar. Els guaranà es van assegurar que no sentissin gana i tinguessin prou energia per continuar caçant.

Molts pobles indígenes brasilers com els del Parc Xingu, els Yanomami i els Enawene Nawe viuen en malaques – grans cases comunals – que allotgen famílies esteses, que enfilen les seves hamaques a les bigues i comparteixen el menjar al voltant de les llars familiars.

Els Yanomami viuen a grans cases comunals.

Mons espirituals i xamanisme

Com tots els pobles indígenes d'altres parts del món, els indígenes del Brasil tenen connexions espirituals molt profundes amb la terra. Això es reflecteix en la seva rica història oral, cosmologia, mites i rituals.

Algunes comunitats prenen plantes de poder o mestres, que els permeten accedir a estats alterats de consciència per connectar-se amb els esperits i curar malalties.

Els homes medicina yanomami inhalen yakoana o iopo, rapé, per invocar els seus esperits xamànics, o xapiri. Els xapiri juguen un paper crucial a les cerimònies de curació i durant el reahu, o festa fúnebre, quan les comunitats s'uneixen per consumir les cendres dels morts.

Els pajé dels pobles com Huni Kuin, Ashaninka, Puyanwa, Yawanawa, etc… beuen ayahuasca, un beuratge elaborat amb la vinya caapi, durant les sessions de curació.

Alguns, com els Awá, no prenen estimulants ni drogues, però entren en trànsit a través del poder de la dansa rítmica i els aplaudiments per viatjar a l'iwa, o estada dels esperits, on es troben amb les ànimes dels avantpassats i els esperits dels bosc, el karawara.

La transició de la infància a l'edat adulta sol estar marcada per cerimònies i reclusió. Quan una nena Tikuna menstrua per primera vegada, se la pinta de negre amb tint genipapo i s'adorna amb plomes d'àliga. Canta, balla i salta sobre fogueres fins a quatre dies sense gairebé dormir, i després s'aïlla durant diversos mesos, durant els quals se li ensenya sobre la història del seu poble i se li informa de les seves responsabilitats futures.

Els pobles del Xingu són famosos per les cerimònies funeràries en honor als líders morts, que estan representats per troncs de fusta decorats anomenats kwarup.

Història

La història dels pobles indígenes del Brasil ha estat marcada per la brutalitat, l'esclavatge, la violència, les malalties i el genocidi.

Quan van arribar els primers colons europeus el 1500, el que avui és el Brasil estava habitat per uns 11 milions de pobladors nadius, que vivien en uns 2.000 pobles o nacions. Al primer segle de contacte, el 90% van ser aniquilats, principalment per malalties importades pels colons, com la grip, el xarampió i la verola. Als segles següents, milers més van morir, esclavitzats a les plantacions de cautxú i canya de sucre.

Per a la dècada de 1950, la població es va reduir a un nivell tan baix que l'eminent senador i antropòleg Darcy Ribeiro va predir que no en quedaria cap per a l'any 1980. De mitjana, s'estima que una tribu es va extingir cada any durant l'últim segle.

El 1967, un fiscal federal anomenat Jader Figueiredo va publicar un informe de 7.000 pàgines que catalogava milers d'atrocitats i crims comesos contra els indígenes, des d'assassinats fins a robatoris de terres i esclavitud.

En un cas notori conegut com «La massacre del paral·lel 11», un baró del cautxú va ordenar als seus homes que tiressin cartutxos de dinamita a un llogaret de Cinta Llarga. Els que van sobreviure van ser assassinats quan els cautxers van entrar al poble a peu i els van atacar amb matxets.

L'informe va arribar als titulars internacionals i va conduir a la dissolució del Servei de Protecció Indígena (SPI) del govern, que va ser reemplaçat per FUNAI. Aquest continua sent el departament d'assumptes indígenes del govern actualment.

Survival International va ser fundada el 1969 en resposta a un article de Norman Lewis a la revista Sunday Times sobre el genocidi dels indígenes brasilers.

La grandària de la població indígena va començar a créixer gradualment una vegada més, encara que quan l'Amazònia va ser oberta al desenvolupament pels militars en les dècades de 1960, 1970 i 1980, una nova onada de preses hidroelèctriques, ramaderia, mines i carreteres van significar desenes de milers d'indis. Desenes de tribus van desaparèixer per sempre.

El 1985 van acabar vint-i-dos anys de dictadura militar i es va redactar una nova constitució. Els indis i els seus partidaris van pressionar molt per obtenir més drets.

S'ha aconseguit molt, encara que els indis encara no gaudeixen dels drets de propietat col·lectiva de la terra a qui tenen dret segons el dret internacional.

Amenaces i desafiaments avui

Des que els europeus van arribar al Brasil fa més de 500 anys, els pobles indígenes han experimentat un genocidi a gran escala i la pèrdua de la major part de les terres.

Avui, mentre el Brasil segueix endavant amb plans agressius per desenvolupar i industrialitzar l'Amazones, fins i tot els territoris més remots estan ara amenaçats. S'estan construint diversos complexos de preses hidroelèctriques a prop de grups indígenes aïllats; també privaran milers d'altres indis de terra, aigua i mitjans de subsistència. Els complexos de preses proporcionaran energia barata a les empreses mineres, que estan preparades per dur a terme mineria a gran escala a terres indígenes si el Congrés aprova un projecte de llei que està sent impulsat pel lobby miner.

Dos-cents representants dels indis Mebegokre Kayapó es van reunir durant cinc dies per discutir la represa de Belo Monte i quatre represes que devastaran les seves terres.

Dansa Kayapó en una protesta contra la represa, Piaraçu, Mato Grosso, Brasil, 2006. Dos-cents representants dels indis Mebegokre Kayapó es van reunir durant cinc dies per discutir la represa de Belo Monte i quatre represes que devastaran les seves terres.

Al sud, moltes tribus, com la guaraní, viuen en pèssimes condicions en cabanyes de lona al llarg de la carretera. Els seus líders són sistemàticament atacats i assassinats per milícies privades d'homes armats contractats pels ramaders per evitar que ocupin la seva terra ancestral. Molts guaranís s'han suïcidat desesperats per la manca d'un futur significatiu.

Resistència i organitzacions indígenes

Avui dia, hi ha més de 200 organitzacions indígenes, que estan al capdavant de la batalla per defensar els seus drets guanyats amb tant d'esforç. Centenars d'indígenes van sortir als carrers l'any passat per protestar contra els plans del govern de debilitar els drets. Molts tenen els seus propis projectes, clíniques de salut i escoles bilingües. Els Tikuna van establir un museu per mostrar les seves tecnologies, art, cultura i llengua als blancs.

Algunes tribus han fet vídeos i DVD per gravar rituals i cerimònies per als seus descendents i per augmentar la comprensió de les formes de vida. El Consell Indígena de Roraima executa projectes sobre cria d'animals, pesca i conservació de bancs de llavors per a la diversitat genètica per tal de garantir l'autosuficiència de la tribu.

Tot i aquests èxits, segueix havent-hi un racisme endèmic cap als indis al Brasil. A la llei encara se'ls considera menors. L'objectiu més important per als pobles tribals al Brasil és el control de les terres; Brasil és un dels dos únics països sud-americans que no reconeix la propietat de les terres tribals.